dijous, 31 de juliol de 2014

Canigó (2784m) per Cortalets

INTRODUCCIÓ

El Canigó és una muntanya del Pirineu situada a la Catalunya Nord entre les comarques del Conflent, el Rosselló i Vallespir i sens dubte ha esdevingut i és, tot un símbol pels catalans. . Malgrat la seva moderada alçada (2784m) durant temps es va considerar la muntanya més alta del Pirineu donat el brusc desnivell que la separa de la plana i la seva visibilitat des de tota la Catalunya Nord i des del mar.
Segons se'ns explica, la primera ascensió a la Pica del Canigó fou la de Pere II el Gran, Rei de Catalunya i Aragó, l'any 1285.
Com la majoria de muntanyes son diversos els camins per assolir el seu cim, essent possiblement els més freqüentats el que surt del refugi de Marialles i, amb molta diferència, aquest que hem fet nosaltres sortint del refugi de Cortalets, donat que és força més curt. Això si, després de recórrer una pesada pista de 23km.

FITXA TÈCNICA

MAPES





APROXIMACIÓ

Haurem d'anar fins a Vilafranca de Conflent i llavors fins a Prades seguint la carretera N116. Sense entrar en cap moment a la població, continuarem la carretera que envolta el poble i a l'última rotonda passat el poble ens desviem agafant la carretera que ens porta en uns 6Km a la petita població de Villerac. Travessem la població i poc després la carretera es converteix en una pista forestal que haurem de seguir durant 23Km. Passarem per dos refugis, el de la Molina i Prat Cabrera i finalment arribarem a l'última zona d'aparcament que és el Ras de Cortalets. Si tenim sort podrem continuar un xic més amunt i deixar el cotxe al voral de la pista. Des del Ras de Cortalets fins al refugi son uns 10-15minuts. NOTA: la pista és transitable i ample però per turismes baixos pot tenir trossos complicats. Hi ha un servei de Taxi en 4x4 que et porten fins al refugi. S'ha de tenir en compte si vas amb vehicles baixos donat el llarg recorregut del trajecte (1,5hores!).

CRÒNICA

Aquest últim cap de setmana de Juliol hem decidit fer una sortida familiar, i el lloc escollit ha estat la Pica del Canigó. Així, dissabte hi pujarem tranquil·lament i farem un xic de turisme per la zona i diumenge xino-xano intentarem fer la Pica del Canigó, doncs en aquesta sortida ens acompanyen els Tiets (Joan i Montse) les meves germanes i fills, el meu cosí Joan Lluís i els avis (Joan i MºPilar i iaia Antònia). Així que serà tot un repte!!!.


DISSABTE

Sortim de Sallent i anem directes a visitar Sant Martí del Canigó. Aquest s'arriba agafant la carretera D116 que surt de la rotonda a la dreta de Vilafranca de Conflent arribant a la localitat de  Castell de Vernet (Casteil) en uns 8Km. Entrem amb el cotxe al petit poble i un cop travessat hi ha l'aparcament en un descampat. Agafem les motxilles i ara tornem enrere seguint la carretera cap al poble uns 300 metres on surt a l'esquerra un camí encimentat en forta pujada que ens durà en 30 minuts fins al monestir. Abaix al poble hi ha vehicles Taxi 4x4 que et porten fins a dalt.


Si cliqueu en l'enllaç de sobre, veureu la bellesa del seu interior (claustre, capitells, l'església…). No hem tingut temps per visitar-lo, així que quedarà per una altra vegada a l'igual que l'abadia se Sant Miquel de Cuixà. Allà mateix dinem i celebrem l'aniversari de l'Arnau que avui dissabte fa 11anyets! Així que MOOOLTES FELICITATS!!!!.


Tornem cap a Vilafranca i ens parem a visitar dues de les coves que tenim al voltant que són la Cova Gran Canaletes que és realment molt interessant i que es troba a la mateixa carretera uns 300 metres abans d'arribar a Vilafranca, i posteriorment la Cova Bastera, que queda just davant de la carretera que travessa Vilafranca del Conflent i que no té tant interès cultural, però els nens s'ho han passat pipa veient els dinosaures.



Un cop hem visitat les coves hem fet un tomb per prendre alguna cosa i visitar la fantàstica ciutat emmurallada de Vilafranca de Conflent, fortificada per Vauban (recordeu el llibre de "Victus" de Sanchez Piñol?) al segle XVII i que està inscrita en el patrimoni mundial de la UNESCO.


I així ja hem passat el dissabte. Sopar i cap a l'hotel a dormir.


DIUMENGE

Són les 7hores del matí i toca fer la ferregosa pista de 23km fins al refugi de Cortalets. Així que amb mandra però sense poder fer-hi res pugem als cotxes i comencem. Hem tingut sort i podem deixar els cotxes un xic més amunt de l'última esplanada per aparcar que és Ras de Cortalets. Realment es fa feixuc feixuc fer la pista! (son 1,15-1,30hores de camí!).


Ens equipem i esmorzem ja que no ho hem fet a l'hotel pel tema horaris i comencem a caminar per la pista agafant un corriol que ens estalvia un parell de llaçades de la pista sortint directament al Refugi de Cortalets en 10-15 minuts. Aquí ja podem veure l'inici de l'itinerari que hem de seguir. Pujarem per l'esquerra del refugi fent ruta circular i tornarem pel camí clàssic que surt per la dreta d'aquest.


Arribem al refugi i fem un cafè amb llet. Comencem bé! Portem 10 minuts caminant i ja fem un parada! Anem de "domingueros" total!!!! 


Doncs res, després d'un bon cafè comencem a caminar. Rodegem el refugi i continuem per un corriol que s'endinsa al bosc amb les marques del GR 10. Als pocs minuts arribem a una cruïlla de camins on en un arbre trobem dos rètols indicatius clavats que indiquen a l'esquerra (seguint el GR) A Ras del Prat de Cabrera i cap a la dreta al Pic de Barbet.


Continuem direcció a Barbet muntanya amunt i ara seguim l'itinerari marcat amb franges de color groc que ja no deixarem fins quasi al final de tot que tindrem un últim tram a la tornada (a nivell de la font de la Perdiu) marcat novament amb marques de GR. Així doncs ens endinsem pel corriol que ara ja puja contínuament sense pràcticament llocs planers.


Poc a poc anem agafant alçada deixant el bosc i la vegetació frondosa enrera per passar a una zona més pobre  típica de l'alçada que anem guanyant.


Seguim avançant sempre en pujada i per camí ben marcat tenint unes vistes fantàstiques al nostra darrera. Es nota que és un juliol plujós ja que tot està molt verd i fa goig.


Comencem ara progressant per un ampli llom que és la Cresta del Barbet. Aquí el vent bufa fort d'oest. És molest però sort en tenim, ja que empeny totes les nuvolades a la vessant Est deixant el cim del Canigó que ens queda a Sud-Oest completament net. Això em fa estar una mica més tranquil, doncs el ritme que portem és molt lent i si el temps se'ns gira…. Millor no pensar-hi! 
Aquí el grup es comença a separar en dos subgrups segons la velocitat de cada u, esperant-nos a mida que anem fent trams. Parem i ens tapem una mica doncs el vent és fred i aprofitem per fer-nos unes fotos amb el mar de núvols que tenim a l'altra banda de la cresta.



El camí no té pèrdua. Està molt ben marcat i és fàcil d'avançar. Així anem progressant per l'ampla cresta amb unes vistes fantàstiques de la cara est del Canigó. I algú aquí ja es pregunta:
              -  Ui, Per on es puja?
              - Això es veu molt escarpat, no? (Jejeje! )

És la sorpresa que no hem explicat a tothom per no posar nerviosa a la gent. I és que amb aquesta ruta circular s'accedeix al cim del Canigó a través de la seva famosa Xemeneia. Aquesta no té dificultat, ja que té bones preses a on agafar-se i la pedra està en molt bon estat. Però si que pot impressionar força si no s'està acostumat a grimpar. Però això….. ja arribarà!!!


Seguim endavant i arribem al Collet del Pic de Barbet (2700m) amb una gran fita de pedres. Ara el caminet inicia un descens d'uns 120metres de desnivell desviant-nos del nostre objectiu per tal de fer un flanqueig direcció a la Portella de Valmanya (2590m) que és un coll important ja que és un punt d'intersecció de varis itineraris i recorreguts.



Un cop a la Portella girem bruscament a la nostra dreta i, ara si, encarem el cim que ja veiem de cara al fons.


Seguim el corriol que ara és força més pedregós direcció a la  base de la Xemeneia. Per alguns el camí implicar posar les mans en algún que altre pas per sortejar alguna pedra del camí. Per altres….No es treuen ni les mans de la butxaca!!!! Oi, Joan Lluís?


Ens anem acostant poc a poc i ara cada cop les preguntes són més freqüents:
                          - Però per on es puja???

És hora d'explicar "amb tacte"el pas de la Xemeneia, treient ferro a l'assumpte. I expliquem el pas indicant el camí (En la foto senyalat amb groc. es veu poc). 


Xino-xano arribem a la base de la xemeneia. El grup capdavanter ja han arribat al cim. Ara és el nostre torn. Descansem uns minutets a la  base d'aquesta i….. Som'hi! Cap a munt! (De prop ens vigila el Gendarme famós de la xemeneia).


El primer tram d'aquesta és molt ampli i fàcil.


A mida que anem avançant es va estrenyent el pas.


A la nostra dreta queda una petita creu i nosaltres hem de girar lleugerament a l'esquerra per fer el tram final de la xemeneia. És el tram més vertical. Esperem uns moments que pugin dues persones per tal d'evitar la caiguda d'alguna pedra i…. continuem!


L'Antònia va a poc a poc però amb pas ferm. A més va custodiada per davant pel Joan Lluís orientat-la on posar millor els peus i mans i per darrera controlant, la Iolanda. Així…. tenim l'èxit assegurat!


Vinga, Antònia! Que això ja està fet!. Ànims….


I finalment…….Arribem al Cim!


El vent ha deixat de bufar fa estona i la temperatura al cim d'aquest és fantàstica. Ens fem la foto de grup i posteriorment per parelles! Com podeu veure al terra encara està ple de tronquets i algun feix de troncs al costat de la creu de la crema de la nit de Sant Joan. Recordem que cada 22 de Juny, del Canigó surt la Flama que encendrà moltes de les fogueres d'arreu de Catalunya en la Nit de Sant Joan: És la Flama del Canigó


Toca recuperar forçes. Així que ens assentem i mengem alguna coseta. Al cim també hi ha una taula d'orientació.


Es comença a aixecar novament vent, però ara ha canviat de direcció i com veieu a la imatge de sota comencen a córrer les nuvolades ara sobre nostre. Així que millor no perdre més temps i començar el descens.


Ara ho fem pel costat oposat a la xemeneia per tal de fer la volta circular i agafant el camí clàssic d'ascensió al cim des de Cortalets.


Seguim sempre les marques grogues. El camí és molt pedregós en tot el seu tram superior però en tot moment tenim un corriol molt ben fresat que va fent ziga-zagues. A més a trossos està assegurat amb estaques i malla de metall en forma de contenció de la tartera assegurar així el caminet. Per tant s'avança amb força comoditat. 


Poc a poc deixem el pedregar enrera i el camí es fa més planer.


Anem descendint direcció al Pic Joffre (pic imperceptible que ens n'adonem més que res perquè està marcat al GPS i ens confirma la seva situació).


Posterior al pic Joffre el camí canvia de direcció girant a dreta i passant per la Font de la Perdiu que la reconeixerem perquè està com en un tancat de pals. A partir d'aquí comencem a trobar altre cop més vegetació i tot molt verd!


Anem descendint i ara trobem un senyal que indica a l'esquerra continuació de GR enllaçant amb un altre refugi. Nosaltres seguirem el camí a la dreta direcció al refugi Cortalets. Ara ja no tenim senyals grocs i tindrem les marques de GR fins arribar al refugi. El dia s'ha tapat completament. 


Seguim descendint pel confortable caminet fins arribar al Pla de l'Estanyol amb un petit llac que rodegem per la seva esquerra.


Cap a munt la visibilitat és nul·la. 


I així arribem novament al refugi de Cortalets havent fet una bonica ruta circular.


No ens parem, doncs ja és molt tard i no volem perdre temps, que ens coneixem! Així que seguim el camí cap al cotxe.


Carai, La Núria caminant!!!! Jejeje! És broma, ha estat un plaer dur-la a la motxilla.


I ara si, que podem dir……… REPTE ACONSEGUIT!!!!!



Ha estat un cap de setmana entretingut. Felicitats a tots, sobretot a l'Antònia que amb els seus 75 anys ha pogut fer un cim que en tenia moltes ganes i ho ha fet accedint-hi per la Xemeneia!!!
Iaia Pilar, espero que també estiguis satisfeta i que deixis d'atabalar en voler fer el Pedraforca!!! 


Doncs res, fins un altre!
Arnau, Txell i Onofre.

Ei! que m'ho deixava! Aquest cop m'he animat a fer un altre muntatge amb les fotos de la sortida.





Ara,si. Fins la propera!
Arnau, Txell i Onofre.








0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada