INTRODUCCIÓ
El Puigpedrós amb els seus 2914m d'alçada, és
la muntanya més alta de la comarca de Girona i de la Baixa Cerdanya. El seu cim
és arrodonit i format per un gran nombre de roques i d'aquí l'origen del
seu topònim. Marca línia fronterera amb França i és un magnífic mirador de tots
els cims andorrans i de la Cerdanya. La seva ruta habitual d'ascensió surt del
poble de Meranges que amb els seus 1539m d'alçada és el municipi habitat més
alt de Catalunya. D'aquest poble surt la pista que ens durà fins el refugi de
Malniu punt d'inici de l'ascensió. L’excursió que presentem és ascendir al Cim
del Puigpedrós pel seu recorregut clàssic i tornar fent una ruta circular pel
bonic Estany de Malniu.
ACCÉS
Passat el Túnel del Cadí continem direcció Andorra uns kilometres i en una rotonda agafarem la carretera N-260 direcció Puigcerdà seguint-la uns 6km. A la nostra dreta ja veurem la desviació per travessar la carretera i agafar la GIV-4031 que en 10Km ens durà a la petita població de Meranges. Creuem el petit poble i continuem la carretera asfaltada. Als 6Km recorreguts es transforma en una pista en força bon estat que continua uns 4Km més arribant al Refugi de Malniu (10Km des del poble). S'han de pagar 3euros per vehicle en concepte de taxa de conservació si vols estacionar al seu aparcament.
FITXA TÈCNICA
MAPES
CRÒNICA
Aquest diumenge i aprofitant el potent
anticicló que tenim, volem fer la primera sortida hivernal d'aquest any. El
problema és el nostre lamentable estat de forma, doncs fa temps que no fem cap
sortida amb cara i ulls. Així necessitem un objectiu assequible i ja se sap que
això a l'hivern és complicat. A l'hivern s'ajunta la dificultat pròpia d'aquesta època (neu, gel, fred, risc…) amb la dificultat d'accés als punts d'inici dels recorreguts que sovint
obliga a varies hores extres de caminar per pistes -tallades per la neu- fins
que arribes al punt habitual d'inici de l'estiu.
Aquest hivern és excepcionalment calorós, així
que estem de sort i la pista que ens porta al refugi de Malniu està oberta (segons ens comenta telefònicament el guarda) amb algun tros amb neu que amb un 4x4 es passa sense
masses complicacions. Doncs ja ho tenim clar. El Puigpedrós és un cim
assequible i que molt sovint sol tenir males condicions climàtiques amb
força vent i mal temps. Així aprofitarem la bona climatologia i l'accés de la
pista per fer la nostra primera hivernal d'aquest 2016. I a veure si ens comencem a
posar en forma!.
Arribem al refugi sense problemes al voltant
de les 8,30h del matí. Paguem la taxa obligatòria de 3Euros per cotxe i parlem
amb el guarda sobre les condicions del recorregut decidint deixar les raquetes
al cotxe i agafar sols els grampons.
La idea és fer una ruta circular ascendint pel
seu recorregut clàssic i tornant pel bonic estany de Malniu. Comencem doncs al
final del parking (Oest) on passem per un pont de fusta que salva el desaigua de
l'Estany Sec que està just darrere del refugi.
Seguim les marques del GR11 direcció Oest i travessarem una àmplia esplanada que a l'estiu és un gran prat on es reserva una part per acampar. Comencem en suau ascens fins que arribem a un pal indicador. Si seguim recte ens durà al refugi d'Engorgs (Joaquim Folch i Girona) i si girem cap a Nord-Oest (deixant les marques del GR11) ens durà directes cap al Puigpedrós.
Així comencem, ara si, a pujar més costerudament deixant a la nostra dreta l'estació meteorològica tot fent un flanqueig per anar a trobar el Torrent d’Envalls i continuar ascendint direcció Nord. Ara a l’hivern aquest és el millor lloc per pujar. A l’estiu aquesta zona està plena de rierols i ascendeixes fent ziga-zagues per diferents corriols un xic més per la dreta. Sigui com sigui el camí no té pèrdua.
Seguim les marques del GR11 direcció Oest i travessarem una àmplia esplanada que a l'estiu és un gran prat on es reserva una part per acampar. Comencem en suau ascens fins que arribem a un pal indicador. Si seguim recte ens durà al refugi d'Engorgs (Joaquim Folch i Girona) i si girem cap a Nord-Oest (deixant les marques del GR11) ens durà directes cap al Puigpedrós.
Així comencem, ara si, a pujar més costerudament deixant a la nostra dreta l'estació meteorològica tot fent un flanqueig per anar a trobar el Torrent d’Envalls i continuar ascendint direcció Nord. Ara a l’hivern aquest és el millor lloc per pujar. A l’estiu aquesta zona està plena de rierols i ascendeixes fent ziga-zagues per diferents corriols un xic més per la dreta. Sigui com sigui el camí no té pèrdua.
Ara si que puja de valent!. Aquest és el punt
més dur de l’ascensió. Si ens girem enrere tenim com a teló de fons tota la Serra del Cadi.
Tot i el bon temps i la calor exagerada per ser finals de gener, no ens podem queixar de
l’estat de la neu. Ens enfonsem un xic en algunes passes però s’ascendeix força còmodament. Segur que si haguéssim sortit una hora abans
hauria sigut més fàcil. Però això amb nosaltres……Impossible!!! Els llençols ens
atrapen sempre! No ho dic per mi, que consti, eh! La culpa sempre és o de l'Arnau o de la Txell. Je, je, je!
Arribem al cap de munt de la forta pujada i
ara ja veiem al fons el Puigpedrós. Aquesta zona està molt ventada i la falta
de neu és més que significativa. Així que tot i que ens podrien fer falta més
amunt, ens treiem els grampons ja que encara que trobem neu més amunt
aquesta segurament ja estarà força tova.
Ascendim per aquesta zona plana i faltada de
neu per anar a pujar el turó que ens durà fins a la zona coneguda com les
Molleres de Puigpedrós.
Aquesta zona de les Molleres, és una zona a
l’estiu força anegada d’aigua que es converteix en un petit aiguamoll. D’aquí
el seu nom. Sembla que tinguem a tocar el cim, però la perspectiva enganya i encara tenim un bon tros. Així que xino-xano anem caminant pel pla sense massa dificultat.
Arribem a la base del Puigpedrós. Ara la cosa canvia i la inclinació és força costeruda. Sort que no son masses metres i fent ziga-zagues arribem al Cim del Puigpedrós de 2914m d'alçada sense dificultats. Al seu cim hi trobem un vèrtex Geodèsic, una petita creu, una estelada i un pessebre al terra.
Ara a l'hivern el tram final d'ascensió al cim ha estat per una pendent de neu. A l'estiu aquest cim és un conglomerat de pedres on s'ha de trepar (Grau I) sortejant els grans blocs en busca dels millors llocs per passar. D'aquí, con hem comentat anteriorment surt l'origen del seu topònim.
El dia és molt clar i les vistes són magnífiques a Oest, Nord i Est. Llàstima del vent i la sensació tèrmica que no convida a estar-s'hi massa estona deleitant-nos amb les vistes i continuem endavant. Tot i així tenim molta sort amb el temps, doncs aquesta és una zona on el temps sol fer molt la guitza. I per mostra el cop que vam ascendir-lo el 2009 on sols vam arribar 4 d'un total de 10 participants. Era estiu, vam sortir amb sol i a mig camí, visibilitat nula, molt de fred, boira, plugim...:
Doncs res, després d'aquest record (com passa el temps!!!!) continuem endavant per anar a visitar el subcim del Puigpedrós que està a 3-4minutets i coronat per una fita gegant.
Ara hem de tornar i tenim bàsicament 3 opcions:
1. Tornar pel mateix lloc d'anada.
2. Circular direcció Nord-Oest per anar a buscar la Vall d'Engorgs i la Portella de Meranges.
3. Circular direcció Nord-Est tornant per l'Estany de Malniu.
Sempre que podem intentem variar el camí que hem fet a l'anada. Així, teníem clar fer la opció 2 o 3 fent una ruta circular. Com que la circular tornant per Engorgs sumés una mica més kilometres i de desnivell ens declinem per la tercera opció. No volem tornar gaire tard i tampoc estem massa en forma. Per tan descendim del cim direcció Nord-Est, ara per un llom molt més suau que per on hem pujat, fins sortir novament al Planell de Campcardós per tornara girar direcció Sud per on hem vingut.
Ja estem encarats a la tornada baixant del Planell de Campcardós i anem a trobar aquell petit turonet del fons. A la dreta queda el camí clàssic per on hem ascendit al cim.
I així arribem aquest turonet que és el Cim de les molleres del Puigpedrós de 2752m o 2739m segons diferents mapes.
Foto i continuem avall, baixant pel llom del Serrat de les Perdius Blanques. Al fons a l'esquerra ja es veu l'Estany de Malniu ben nevat i cap a on ens hem de dirigir.
Anem baixant per l'ampli llom i abans d'arribar al final hem de girar cap a Est en una espècies de coll i que s'endinsa dins del bosc per encarar-nos cap a l'estany.
Aquest tram que baixa molt dretament fins a la vall és el tros més perillós de tot el recorregut. Baixa amb molta pendent en una zona molt obaga i per tant s'hi ha acumulat un gran gruix de neu que juntament amb el desnivell, arbres i pedres fa que s'extremin les precaucions per no prendre mal si rellisquéssim. Un cop superat aquest escull s'obre més la vall i ens dirigim cap al llac que tornem a veure al fons.
Sembla mentida que aquí hi hagi tanta neu!!!! Literalment quan arribem al fons de la vall la neu ens arriba fins als genolls!!!!.
Aquest tros ha estat realment dur. No m'esperava pas tanta neu! Sort que ara trobem una traça que la seguim un rere l'altre com si fóssim un tren seguint el rial d'una via.
Uff! Quina sort de la traça trobada. Ens ha facilita i molt el pas. Amb tot, arribem a l'Estany de Malniu que rodegem uns 30-40m per sobre. Voliem acostarnos-hi però amb el gruix de neu que hi ha ho desestimem.
Continuem per dins del bosc ara amb menys volum de neu i avançant molt més ràpids.
I així arribem a un pal indicador que ens indica 5 minuts al refugi.
I dit i fet. En 5 minutets de caminar per pla, arribem de nou al Refugi de Malniu pel costat contrari per on hem començat, havent fet una bonica ruta circular hivernal al Puigpedrós.
Quina sort haver trobat la pista oberta fins el refugi. Això, juntament amb un dia espectacular ens ha permès gaudir d'una bonica ascensió hivernal amb un esforç molt commensurat. Difícil d'haver trobat si l'hivern hagués estat com s'espera essent a finals de gener.
Esperem que us hagi agradat i fins una altra.
Arnau, Txell i Onofre.
Arribem a la base del Puigpedrós. Ara la cosa canvia i la inclinació és força costeruda. Sort que no son masses metres i fent ziga-zagues arribem al Cim del Puigpedrós de 2914m d'alçada sense dificultats. Al seu cim hi trobem un vèrtex Geodèsic, una petita creu, una estelada i un pessebre al terra.
Ara a l'hivern el tram final d'ascensió al cim ha estat per una pendent de neu. A l'estiu aquest cim és un conglomerat de pedres on s'ha de trepar (Grau I) sortejant els grans blocs en busca dels millors llocs per passar. D'aquí, con hem comentat anteriorment surt l'origen del seu topònim.
El dia és molt clar i les vistes són magnífiques a Oest, Nord i Est. Llàstima del vent i la sensació tèrmica que no convida a estar-s'hi massa estona deleitant-nos amb les vistes i continuem endavant. Tot i així tenim molta sort amb el temps, doncs aquesta és una zona on el temps sol fer molt la guitza. I per mostra el cop que vam ascendir-lo el 2009 on sols vam arribar 4 d'un total de 10 participants. Era estiu, vam sortir amb sol i a mig camí, visibilitat nula, molt de fred, boira, plugim...:
Doncs res, després d'aquest record (com passa el temps!!!!) continuem endavant per anar a visitar el subcim del Puigpedrós que està a 3-4minutets i coronat per una fita gegant.
A la fotografia de baix podeu veure la distància al cim principal. Quines vistes!!!!
Ara hem de tornar i tenim bàsicament 3 opcions:
1. Tornar pel mateix lloc d'anada.
2. Circular direcció Nord-Oest per anar a buscar la Vall d'Engorgs i la Portella de Meranges.
3. Circular direcció Nord-Est tornant per l'Estany de Malniu.
Sempre que podem intentem variar el camí que hem fet a l'anada. Així, teníem clar fer la opció 2 o 3 fent una ruta circular. Com que la circular tornant per Engorgs sumés una mica més kilometres i de desnivell ens declinem per la tercera opció. No volem tornar gaire tard i tampoc estem massa en forma. Per tan descendim del cim direcció Nord-Est, ara per un llom molt més suau que per on hem pujat, fins sortir novament al Planell de Campcardós per tornara girar direcció Sud per on hem vingut.
Ja estem encarats a la tornada baixant del Planell de Campcardós i anem a trobar aquell petit turonet del fons. A la dreta queda el camí clàssic per on hem ascendit al cim.
I així arribem aquest turonet que és el Cim de les molleres del Puigpedrós de 2752m o 2739m segons diferents mapes.
Foto i continuem avall, baixant pel llom del Serrat de les Perdius Blanques. Al fons a l'esquerra ja es veu l'Estany de Malniu ben nevat i cap a on ens hem de dirigir.
Anem baixant per l'ampli llom i abans d'arribar al final hem de girar cap a Est en una espècies de coll i que s'endinsa dins del bosc per encarar-nos cap a l'estany.
Aquest tram que baixa molt dretament fins a la vall és el tros més perillós de tot el recorregut. Baixa amb molta pendent en una zona molt obaga i per tant s'hi ha acumulat un gran gruix de neu que juntament amb el desnivell, arbres i pedres fa que s'extremin les precaucions per no prendre mal si rellisquéssim. Un cop superat aquest escull s'obre més la vall i ens dirigim cap al llac que tornem a veure al fons.
Sembla mentida que aquí hi hagi tanta neu!!!! Literalment quan arribem al fons de la vall la neu ens arriba fins als genolls!!!!.
Aquest tros ha estat realment dur. No m'esperava pas tanta neu! Sort que ara trobem una traça que la seguim un rere l'altre com si fóssim un tren seguint el rial d'una via.
Uff! Quina sort de la traça trobada. Ens ha facilita i molt el pas. Amb tot, arribem a l'Estany de Malniu que rodegem uns 30-40m per sobre. Voliem acostarnos-hi però amb el gruix de neu que hi ha ho desestimem.
Continuem per dins del bosc ara amb menys volum de neu i avançant molt més ràpids.
I així arribem a un pal indicador que ens indica 5 minuts al refugi.
I dit i fet. En 5 minutets de caminar per pla, arribem de nou al Refugi de Malniu pel costat contrari per on hem començat, havent fet una bonica ruta circular hivernal al Puigpedrós.
Quina sort haver trobat la pista oberta fins el refugi. Això, juntament amb un dia espectacular ens ha permès gaudir d'una bonica ascensió hivernal amb un esforç molt commensurat. Difícil d'haver trobat si l'hivern hagués estat com s'espera essent a finals de gener.
Esperem que us hagi agradat i fins una altra.
Arnau, Txell i Onofre.
